Retallar per a monopolitzar

S'ha imposat com a narració única que el govern d'Artur Mas -allò que s'anomenava el govern dels millors fins que la senyora que ocupa la presidència del Parlament va demostrar que molt capacitats per a fer la seva feina no estan- es veu obligat a retallar per a tirar endavant com a país.
Segur?
Pere Aragonès, per exemple, proposa alternatives força assenyades que suposen no vulnerar els serveis bàsics de ciutadans i ciutadanes.
Però potser no és aquest el problema. Ens trobem davant un autèntic lobby de negocis que aprofita els recursos públics per a afavorir interessos privats?
Fem uns supòsits.

Educació:
La disminució de la natalitat obligarà els propers anys a tancar escoles. A les privades i les concertades -en bona part en mans de l'església- els costa competir si la pública assumeix certs nivells de qualitat (que actualment i en molts casos és alta), manté una igualtat horària - la tan criticada sisena hora- o pot presumir d'equipaments tecnològics, d'estabilitat del personal docent o de ràtios coherents.

Sanitat:
Boi Ruiz era president de la Patronal catalana de centres privats de medicina. Amb un sistema públic de salut universal i de qualitat i en un context de crisi econòmica és de preveure que part dels usuaris de mútues retallin aquesta despesa mensual. Però sembla que el negoci funciona. Gràcies a qui?

Televisió en català:
Abans de la TDT teníem 2 canals en català dels 10 disponibles. Ara 5 de 100. Això sembla excessiu, i al Grup Godó la competència no li agrada gaire. CiU no dubta a destruir allò que segurament ha estat el millor llegat del president Pujol: Televisió de Catalunya. En paraules de Josep Bargalló, a CiU Tenen fam de monopoli: un país, una coalició, un grup mediàtic... afegim-hi un negoci.

Per què?

Deia Arnaldo Otegi en un míting, poc abans de ser empresonat, que 'la izquierda abertzale no nació en éste país para resistir. Ni tan siquiera para responder. Nacimos para ganar'
No és aquest el sentiment que, malauradament, encara té bona part del moviment independentista del nostre país. A voltes crec que ens perd l'estètica de l'acte de rebuig, del manifest, del gest inequívoc de rebuig, de la radicalitat de la resposta.
Sembla que ens agradi rebre garrotada rere garrotada de l'estat mentre això ens doni l'oportunitat de sortir al carrer a manifestar la puresa i incontestabilitat dels nostres plantejaments.
Després, a l'hora de la veritat, quan podem canviar alguna cosa, mai està prou ben fet, no és el moment o segur que no servirà de res. I així ens va...
Quan s'acosten eleccions és inevitable l'allau de propostes frikis que ens han de dur directes a la independència: no anar a votar, votar el PP o tatuar-nos una estelada a la galta esquerra del cul.
Sóc dels que vol guanyar. Dels que creu que votant un cop cada quatre anys no n'hi ha prou. Però que, això, també cal fer-ho.
Perquè el moment és ara.

Bon vespre!

Nou cicle, nou bloc.
Quatre anys i deu setmanes han passat a la història incerta del ciberespai.
Deia, en decretar el darrer 'alto-el-bloc', que 'No interpreteu el meu silenci dels propers mesos com una renúncia o una derrota, no us enganyeu.'
Hi som, sempre hi som...
Permeteu que us doni la benvinguda a crustacis i algues. N'anirem parlant.