La pedra fina, eines de futur: Albert, Guillem i Quim.

I l'endemà, que?
L'endemà de la crisi, l'endemà de la proclamació de la República Catalana... l'endemà!

Els pobles s'han format -bàsicament- en funció de les seves necessitats econòmiques: el Castellar agrícola al costat del riu que deixava la plana lliure per a conrear, el Castellar tèxtil que creix prop de les fàbriques del Ripoll, el Castellar post crisi del tèxtil que s'eixampla cap als grans polígons de l'antiga plana agrícola, el Castellar de la bombolla immobiliària... quines necessitats econòmiques tindrem els propers anys? què n'haurem de fer, dels polígons?

Volem parlar de com ha de ser l'economia del futur més immediat, de quins són els camins d'abast municipal que hem d'emprendre per a sortir d'aquest pou depriment. Volem parlar amb gent que se'n surt, amb gent que crea, amb gent que no es rendeix i és capaç de reinventar-se els cops que calgui sense perdre les seves essències.

I hem anat a buscar gent que tenim a mà, perquè n'hi ha molta d'aquesta, per a escoltar-los.

Quim Quer: Next Level

Guillem Barceló: Aegis Audiovisuals


Albert Llort: www.albertllort.com 

Tres creadors castellarencs amb qui volem parlar de noves maneres d'organització de l'espai laboral, de futur, de llum... i d'optimisme.

14 de juny a ca l'Alberola, a les 20h. Ens agradarà comptar amb les vostres opinions al debat.

Entre fer i no fer, fer. (Andreu, Carme, Anna, Toni i Roger)

Dimarts vaig anar a la xerrada organitzada per Catalunya diu prou! amb el suport de l'Assemblea Nacional de Catalunya a Castellar.
A la taula, sis ponents; al públic, ple absolut. 

foto: Oriol Papell.

De tot plegat em quedo amb la sensació d'unitat d'acció, de multitud d'accions que avancen en un mateix sentit, de gent aportant grans de sorra, d'aires de revolta ciutadana pacífica, de ganes de construir, de deixar la resistència i passar a la creació. De molts matisos i punts de vista que no volen ser contraposats per cercar els punts en comú. D'independentisme civil, madur, conscient i decidit. Una sensació reblada per l'Andreu Bartolomé al preguntar-li al sopar després de la xerrada per si estaven afegint gaires empresaris més al moviment: "només podem acceptar gent disposada a no tirar enrere, a anar fins al final. Com a moviment i com a país no ens podem permetre la imatge de renunciar i desdir-nos"

Ganes de fer. Olor de tenir-ho a tocar.

Pere. I Marta. I Concepció. I Antonio. I Aniol. I Sílvia. I Ivan. I tants altres.

El govern dels millors, amb el suport necessari del PP, ha condemnat de facto a les persones amb discapacitat a viure de la caritat pública.
Els pressupostos per al proper any per a la inserció laboral de persones amb discapacitat sumen un total de zero euros amb zero cèntims. Res. Ni un duro.
Això ha obligat a entitats del sector, que fa anys que batallen per a aconseguir que els drets bàsics dels ciutadans i ciutadanes amb algun tipus de discapacitat siguin respectats, a tancar. O a reduir-se a la mínima expressió. Entitats que, per cert, no han viscut mai per sobre de les seves possibilitats, ni han estirat més el braç que la màniga, ni han conegut cap època de vaques grasses. Els teòrics períodes de bonança econòmica no ho han estat per a tothom. No ho oblidem. Parlo d'entitats com Taina o la Federació ECOM.
Paral·lelament, els centres especials de treball -empreses on la pràctica totalitat dels seus treballadors tenen alguna discapacitat- es troben que l'administració ha trencat unilateralment el pacte i no donarà el 50% del salari mínim interprofessional que marca la seva pròpia normativa. Empreses com el TEB, amb una seu a Castellar, es veuran abocats al tancament.
I això, per a mi, té noms i cares. Excel·lents professionals com els que menciono al títol d'aquesta entrada: insertors/es laborals, treballadors/es amb discapacitat, empresaris/es.
Condemnen al sector més feble de la societat. I això sí que no.

Ramon: pagès.

"Un poble sense educació cívica és un poble mort."
Ramon Casamada, pagès, premi als valors republicans d'enguany, agraïa el premi amb un parlament on ens regalava frases com aquesta.
Hi ha moments en els quals estar en política activa -a nivell tan amateur que ens fa pagar les despeses de cada acte que organitzem de la nostra pròpia butxaca- és una sort i un luxe. I el premi als valors republicans és un d'aquests moments. En un moment en el qual escoltar la ràdio o llegir la premsa fa mitja por, poder escoltar paraules plenes de sentit comú de ben a prop es converteix en una necessitat.
I recordar des de tots els angles possibles que l'educació no és un luxe si no una necessitat, que la nostra supervivència com a poble passa necessàriament per l'educació.
I que per aconseguir els més nobles ideals només hi ha un camí, perquè ningú no ens regalarà res.

Llibertat, Igualtat, Fraternitat.
Independència, solidaritat, cohesió social, educació, respecte, amor a la terra... Som-hi?

Perspectives

Hem deixat sis mesos per a veure si la no presència d'Esquerra a l'ajuntament era compensada per les actuacions de la resta de formacions polítiques. He de confessar que m'hauria agradat molt que fos així, que, encara que fos repartit entre un parell de grups, s'anessin debatent al ple municipal qüestions locals i nacionals per mirar de donar sortida a l'atzutzac on ens han ficat: la quantitat d'hores i maldecaps que ens hauria estalviat -i la quantitat d'hores de pare, mare o parella que les nostres famílies haurien guanyat- són francament temptadores.
He seguit els plens -còmodament des de la butaca de l'ordinador, això sí- m'he regirat els pressupostos aprovats -i les seves esmenes- i llegit amb atenció tota aquella informació a la qual pot accedir un ciutadà habitualment.
I trobo a faltar moltes coses. Moltes.
Així doncs, hem optat per col·laborar des de fora. No tenim prou suport en vots per a prendre la paraula des del Ple municipal, però tenim la responsabilitat moral de fer veure allò que els altres no veuen o de donar senyals d'alerta quan trobem un camí que creiem vàlid -que els altres ens facin cas o no ja queda fora del nostre abast-
Allò que segur que no vull fer és tancar-me en una bombolla de vidre per viure a la meva manera envoltat de gent guai que pensi com jo i des d'on assenyalar amb un posat d'indignació totes les males actuacions del altres. Així no transformarem la societat ni alliberarem el país. Hi ha moltes qüestions que hores d'ara em preocupen enormement o temes que són cabdals hores d'ara i que semblen no passar més enllà d'un titular de l'Actual en el millor dels casos.
Per tant, amb les companyes i companys de la secció local i amb totes aquelles persones o organitzacions que en un moment determinat puguem compartir objectius seguirem menjant pols a l'era.
Hem començat per una qüestió simple però que havia passat per alt als regidors i regidores de la Vila: fa mesos que corre una moció per tal d'adherir els municipis a l'Associació de Municipis per la Independència. Ningú no l'havia presentada, encara. Hem demanat als partits polítics amb representació que compleixin el mandat popular clarament expressat el 13D de 2009 i que ho facin: hores d'ara només ha contestat una regidora de l'Altraveu, confirmant-nos que la duran a ple.
Properament us explicaré més propostes en les quals estem treballant. I altres coses, és clar.

Retallar per a monopolitzar

S'ha imposat com a narració única que el govern d'Artur Mas -allò que s'anomenava el govern dels millors fins que la senyora que ocupa la presidència del Parlament va demostrar que molt capacitats per a fer la seva feina no estan- es veu obligat a retallar per a tirar endavant com a país.
Segur?
Pere Aragonès, per exemple, proposa alternatives força assenyades que suposen no vulnerar els serveis bàsics de ciutadans i ciutadanes.
Però potser no és aquest el problema. Ens trobem davant un autèntic lobby de negocis que aprofita els recursos públics per a afavorir interessos privats?
Fem uns supòsits.

Educació:
La disminució de la natalitat obligarà els propers anys a tancar escoles. A les privades i les concertades -en bona part en mans de l'església- els costa competir si la pública assumeix certs nivells de qualitat (que actualment i en molts casos és alta), manté una igualtat horària - la tan criticada sisena hora- o pot presumir d'equipaments tecnològics, d'estabilitat del personal docent o de ràtios coherents.

Sanitat:
Boi Ruiz era president de la Patronal catalana de centres privats de medicina. Amb un sistema públic de salut universal i de qualitat i en un context de crisi econòmica és de preveure que part dels usuaris de mútues retallin aquesta despesa mensual. Però sembla que el negoci funciona. Gràcies a qui?

Televisió en català:
Abans de la TDT teníem 2 canals en català dels 10 disponibles. Ara 5 de 100. Això sembla excessiu, i al Grup Godó la competència no li agrada gaire. CiU no dubta a destruir allò que segurament ha estat el millor llegat del president Pujol: Televisió de Catalunya. En paraules de Josep Bargalló, a CiU Tenen fam de monopoli: un país, una coalició, un grup mediàtic... afegim-hi un negoci.

Per què?

Deia Arnaldo Otegi en un míting, poc abans de ser empresonat, que 'la izquierda abertzale no nació en éste país para resistir. Ni tan siquiera para responder. Nacimos para ganar'
No és aquest el sentiment que, malauradament, encara té bona part del moviment independentista del nostre país. A voltes crec que ens perd l'estètica de l'acte de rebuig, del manifest, del gest inequívoc de rebuig, de la radicalitat de la resposta.
Sembla que ens agradi rebre garrotada rere garrotada de l'estat mentre això ens doni l'oportunitat de sortir al carrer a manifestar la puresa i incontestabilitat dels nostres plantejaments.
Després, a l'hora de la veritat, quan podem canviar alguna cosa, mai està prou ben fet, no és el moment o segur que no servirà de res. I així ens va...
Quan s'acosten eleccions és inevitable l'allau de propostes frikis que ens han de dur directes a la independència: no anar a votar, votar el PP o tatuar-nos una estelada a la galta esquerra del cul.
Sóc dels que vol guanyar. Dels que creu que votant un cop cada quatre anys no n'hi ha prou. Però que, això, també cal fer-ho.
Perquè el moment és ara.